Pas o hivernada

Aquest és el resum d'un trimestre d'observacions als jardins del Palau Robert. Malgrat que ara hi vaig un dia més a la setmana, les estades mai superen una hora que, a més a més, inverteixo en dinar i solucionar assumptes personals per telèfon.

Aquesta circumstància, afegida a les dimensions reduïdes del jardí, fa que la llista sigui curta.

La tardor i l'hivern són bones èpoques per als ocells del jardí, entre altres raons per una menor pressió humana: el fred no convida a estar-se en un banc a la intempèrie. Així, s'hi poden arribar a sentir gairebé simultàniament quatre pit-roigs.

A la meva llista personal, aquest trimestre hi puc sumar el Tallarol de casquet (aquesta és la raó per ìncorporar una foto tan així), el Mosquiter, la Garsa, i l'Aratinga mitrada. Un petit estol s'hi va voler aturar fa unes setmanes.

I pel que fa a la Tórtora turca, sembla que sobreviu bé a l'epidèmia que, segons sembla, les delma en altres indrets. Viure en una illa té els seus avantatges.

Trap Happiness

Amb aquest terme es refereixen els anelladors al fet que alguns ocells considerin que caure en mans de membres d’aquest col·lectiu compensa.
I les dues cotorres de la foto podrien ser un mostra d’aquest fenòmen. O d’una estulticia amb pocs prececdents en l’espècie. M’inclino per la primera opció; una bestiola que es pot enorgullir de dur la medalla B52 no es deu rebregar fàcilment.

Per cert, us passo l’enllaç d’un capítol de El medi ambient (TV3) força interessant.

http://www.tv3.cat/videos/3260550/Barcelona-2030-deu-mil-cotorres

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.t.

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.

Mare Nostrum

Divendres de l’altra setmana vaig poder gaudir d’una hora d’observació d’ocells marins a les immediacions del Port Olímpic. Això vol dir que, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de fetge de cabrit (encara no sóc vegetaría, però m’hi estic posant), em mirava alguna Gavina o Gavià a través de l’objectiu de la meva càmera (no porto els binocles a la feina).

I sí, el que hi havia eren Gavians argentats, Gavines rialleres, Coloms i Pardals, sobretot. En un moment determinat, va passar un Corb marí gros, i en un altre –també determinat- un Xatrac que la manca d’augments em va impedir de determinar. Quan ja m’adreçava a l’autobús també vaig veure una Cotxa fumada i una Cuereta blanca.

Una jornada anodina, doncs, si no fos perquè fins i tot moments com aquest, en què em puc desentrendre de gairebé tot, són escassos en la meva vida. A més, vaig detectar dos Gavians anellats al Zoo de Barcelona: el PBKB i el PBLM. Un d’ells, no recordo quin, ha vist món: ha estat en un abocador de l’Empordà.

L’altra lliçó de la jornada té poc a veure amb els ocells. Pensava que l’última croada del nostre mai prou ben ponderat alcalde, ço és dir, l’erradicació del nudisme, era una altra de les comunicacions que li arriben d’instàncies superiors inaccesibles al comú dels mortals. Ara bé, el lapse de temps que vaig ser allà em vaig adonar que sóc un home de poca fe, perquè, malgrat les temperatures gèlides, primer una dona i després un home es van quedar tal com llurs respectives mares els havien dut al món (és un dir; quins estralls fa el temps) i es van capbussar al mar. Tot i així, la croada em seguex semblant inútil.

Rambla de Mar

Les passejades per Barcelona deparen petites sorpreses. Dissabte 20 de novembre anàvem per això que anomenen la Rambla de Mar i vam veure un Gavià argentat amb anella furgant dins una paperera. La bestiola forma part del projecte d’anellament dut a terme en el zoo de Barcelona, i lluïa una esplendorosa anella de PVC verda amb la llegenda PBKX en blanc i furgava una paperera buscant alguna cosa per ompir el pap.

Pel que fa a la Gavina riallera, insistia a girar el cap cada cop que pitjava el disparador.

Nunc reddit animus

Gairebé no m’ho podia creure: dimecres vaig poder passar dues horetes –entre dos quarts de tres i dos de cinc- al Jardí Botànic. Poques vegades les condicions que hi he trobat eren tan bones com aquest dimecres, 3 de novembre: els nens a l’escola, pocs turistes, cap soroll de serres mecàniques, aspiradores o d’altres eines de jardineria, pocs estrangers i cap autòcton.

Des del punt de vista dels ocells, cap sorpresa, però l’alegria de saber que tot segueix en el seu lloc. La sobreabundància de Pit-roig i la presència de Cotxa fumada i Pinsà comú ens indiquen que la tardor ja és aquí, encara que les temperatures no ho corroborin.
La llista d’espècies observades és la següent:
-Esparver ((Accipiter nisus). És la segona vegada que el veig per la zona i per aquestes dates. La primera vegada havia pensat que era un migrador rerassagat; ara començo a pensar que potser és un exemplar resident.
-Xoriguer (Falco tinnunculus). Una femella encalçada per tres garses.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus michaellis).
-Colom (Columba livia). Fora del jardi.
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Un parell s’hi va aturar un moment.
-Pit-roig (Erithacus rubecula).

-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga carbonera (Parus major).
-Mallerenga petita (Parus ater).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).

-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Pinsà vulgar (Fringilla coelebs).
-Gafarró (Serinus serinus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).

L'estrany cas d'una garsa de tanatori

Dues raons de força major, una de cinc anys i una altra d’un, m’allunyen de la pràctica de l’ornitologia. També són les responsables de l’agonia d’aquest bloc i de l’orientació “gore” que prendrà aquesta entrada.
Dissabte 23 vaig proposar al nen d’anar al parc de la Maternitat a prendre la fresca. Per estalviar-me la Festa dels Súpers estava disposat a qualsevol cosa. Me les mamava molt dolces i estava convençut que podria gaudir d’algun indici de migració. Si un parell de Mosquiters en són un, l’objectiu es va complir, pero això ens proporciona una idea de com en va ser, de decebedora, la jornada.

La llista va ser relativament pobra, especialment si considerem que la majoria només els vaig detectar per l’oïda: Colom, Pardal, Estornell, Tudó, Pit-roig, Tallarol capnegre, Mallerenga carbonera, Mallerenga blava, Cotorreta de pit gris, Cotorra de Kramer, el propdit Mosquiter i... la protagonista de la nostra història.
Tornàvem cap a casa quan, passant pel costat del tanatori de les Corts, no em va cridar l’atenció la presència d’una Garsa. La remor d’unes plomes fregant amb alguna cosa em va fer alçar els ulls, però en principi no vaig veure res destacable. Una estoneta més tard, nou frec de plomes i la Garsa va reaparèixer. Sortia de dins de l’edifici per una finestra entreoberta. Aleshores, va passar a l’ampit de la finestra del costat, que tampoc estava tancada, i es va tornar a esmunyir cap a dins. En un minutet va tornar a sortir.

De camí cap a casa em plantejava què hi havia al tanatori de tant interessant que atragués l’ocell. Alguna cosa molt sucosa devia ser, si considerem com va arriscar el seu plomatge (fixeu-vos en el reflex de les finestres). Ara bé, per tranquil·litzar tothom us diré que en cap moment va sortir de l’interior amb res al bec.

Νóστος

Fa unes setmanes que se m’han acabat les vacances, i en tornar m’he adonat de la facilitat amb què ens acostumem als sons que ens envolten. Ara, en comptes d’esmorzar amb la música de fons de les orenetes ho faig amb la cridòria de les cotorres o les discussions de les garses.

Tornar a sentir-les fa que em senti novament a casa. D’altra banda, a la nit ja no sento el xot, sinó la selecta clientela del restaurant-hotel del costat. Aquest escàndol, més que fer-me sentir a casa fa que desitgi canviar de casa.