Passem de no tenir res a dir a la saturació.
Primer, el dia de març cap al tard els meus primers Ballesters sobrevolaven el barri de Sant Antoni, en nombre secas, encara.
Diumenge 30, el dia que ens robaven una hora de son, vaig tenir la pensada d’anar al Parc de Cervantes al moment aquell en què coincideixen els ciutadans que van a dormir amb els que s’acaben de despertar. És una sort que hi hagi algun parc obert en aquestes hores. El temps que m’hi vaig estar entre les 7 i les 9 va ser força fructífer.
Com és habitual, em van rebre les Garses, encara que al cap de poc el refilar dels Gafarrons omplia l’aire.
Tudons, Merles i Cueretes blanques anunciaven un matí monòton. Tanmateix, a mesura que sortia el sol se sentia i es veia una gamma d’ocells força vairada: Mallerengues carboneres, algun Pinsà i algun Raspinell, Orenetes vulgars (dues), Pit-roigs, Tallarols capnegres i de casquet, Tórtores turques...
Que em perdonin els puristes, però també em semblen dignes de menció aquest Esquirol i uns Conills encara que tinguin pèl enlloc de plomes.
No m’esperava ni el Tord que picava la gespa buscant cucs ni la Puput. De la Ronda de Dalt m’arribava la serenata de l’Estornell. I, mirant el cel, es veien Gavians argentats, un Bernat pescaire de pas i un estol d’unes 30 Aratingues mitrades.
Quan ja m’adreçava a casa vaig veure que estava obert el Roserar de Cervantes. Allà, encara vaig tenir l’ocasió de veure Pardals, Verdums, Mallerengues blaves, una Cadernera, Cotorretes de pit gris i a més Mallerengues emplomallades.
De tornada a casa, vaig obrir La Vanguardia i vaig veure que Antonio Cerrillo atacava novament el tema de l'avifauna barcelonina, a més d'un comentari sobre l'Atles d'ocells nidificants de Barcelona. Deixaré els comentaris per un moment de sequera.
