Els psitàcids i jo (II).La cotorra de Kramer

No sé si és gaire apropiat dedicar un post a la meva relació amb les Cotorres de Kramer (Psittacula Krameri) perquè, en certa manera, és gairebé nul·la. Però, si em seguiu, ja deveu haver notat que me les enginyo molt bé per escriure ratlles sobre no-res. Comencem, doncs.
Fa un parell de setmanes comentava que, en un principi, no em prenia la molèstia de considerar les cotorres. I en l’entrada anterior lamentava haver estat incapaç de trobar-ne per fer-los una fotografia mínimament decent. Ara ja en tinc unes quantes. Elles van fer tots els possibles perquè n’aconseguís una bona fotografia, però el que veieu aquí és tot el que he pogut obtenir. Com podeu observar, una d’elles té DNI. I és que la Cotorra de Kramer és la segona espècie de psitàcid més abundant a Barcelona.

La seva identificació és força senzilla, si la comparem amb les altres espècies naturalitzades de la ciutat: fixeu-vos en el collaret –el natural, no l’artificial,- el color del bec i el dels ulls. A més, els sons que emeten no es poden confondre amb els de les altres cotorres.

És una de les altres espècies que em porten de cap quan faig el SOCC del passeig de Sant Joan, perquè nidifiquen en forats de plàtans del Zoo de Barcelona i del parc de la Ciutadella i, a primera hora del matí, fan volades amunt i avall d’aquí al passeig Lluís Companys i del passeig Lluís Companys a casa, amb la qual cosa els comptatges acaben sent estimacions aproximades. El vespre també és bona hora per observar-les; l’escàndol que armen és impressionant.

Una altra zona de la ciutat on es poden veure és Montjuïc, especialment els voltants del museu d’Arqueologia. Aquí us recomano que, a menys que busqueu emocions més fortes, demostreu que les vostres intencions són purament ornitiològiques portant els binocles a la vista i mantenint la mirada alçada, sense intercanviar somriures amb els jovenets que volten per allà.