Noctua

Una manera que tinc d’obligar-me a sortir és implicar-me en algun projecte. Així va començar la meva col·laboració amb el programa Noctua de seguiment de rapinyaires nocturns. La quadrícula que prospecto no es troba estrictament a Barcelona ciutat, i no per falta de ganes o de matèria estudiable. El problema és la impossibilitat de cobrir les cinc estacions en un període de dues hores en una ciutat amb aquest trànsit. Vaig escollir, doncs, cinc punts de la serra de Collserola.

Això fa que aquest post sigui atípic dins d’aquest bloc, ja que només una de les estacions es troba en el terme municipal de Barcelona, si es pot considerar Barcelona el nucli secessionista de Vallvidrera. També m’agradaria pensar que, a causa de la foscor, les fotos són atípicament pitjors del que és habitual.

Entrant en matèria, el cens té els mateixos inconvenients que un cens urbà: cotxes, gossos, gent i, en conseqüència, soroll. Tot i així, de tant en tant es deixa sentir l’udol d’algun gamarús per damunt dels lladrucs dels gossos o el xiscle d’un mussol entre guitarres flamenques dels que fan botellón a Sant Feliu de Llobregat.
En les últimes edicions, de les quatre espècies que han tingut a bé manifestar-me la seva presència (el Gamarús Strix aluco, el Mussol Athene noctua, el Xot Otus scops i l’Enganyapastors Caprimulgus europaeus) només el primer ha estat regular, i no amb profusió. Concretament, a l’última, només he sentit un màxim de dos exemplars al pantà de Vallvidrera en les dues últimes sortides.

Tot i l’escassedat d’ocells nocturns, mentre espero la posta del sol a la primera estació tinc l’ocasió de sentir l’últim concert del dia. La setmana passada aquest concert anava a càrrec de Tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), Pit-roigs (Erithacus rubecula), Rossinyols (Luscinia Megarrynchos), Tudons (Columba palumbus), Merles (Turdus merula), Mallerengues carboneres (Parus major) i un Picot verd (Picus viridis).

Per estrany que sembli, el gran espectacle l’ofereixen els Falciots (Apus apus). Jo em situo en un punt elevat, i aquests ocells passen de la vessant del Vallès a la barcelonina a ran de terra, fins al punt que és perfectament audible el soroll de les seves ales tallant l’aire.

A més, darrerament un Xoriguer (Falco tinnunculus) s’instal·la en els cables d’alta tensió per valorar la situació ignorant la meva presència.

I aquesta vegada també va acudir a la cita un Gaig (Garrulus glandarius). Per tancar l’espera, dos Bernats pescaires (Ardea cinerea) van passar volant cap a ponent (cap al Delta del Llobregat o el pantà de Vallvidrera?).

Ja em perdonareu, però m’incomoda menys aquesta companyia que la dels que emulen el Cadillac solitario del Loquillo.