Sobre l’exotisme

En un dels molts llibres de bestioles que em van instruir durant la meva infantesa hi havia una pàgina memorable. Sota el títol “Cormorán” hi havia la il·lustració d’un ocellot negre de coll llarg i potes encongides. Sota aquest dibuix gran n’hi apareixien altres de més petits que il·lustraven en què era útil per a l’home. Caques a part (no recordo com les mostraven), un d’ells representava un pescador “xino”, dèiem aleshores. Aquest treia un peix intacte de la gola d’un d’aquests ocells, degudament lligat pel coll (l’ocell, no el peix). En definitiva, una escena carregada d’exotisme, tant pel personatge humà com per l’animal.
Tot això em va venir a la memòria l’altre dia passant pel port de Barcelona. Gairebé quaranta anys més tard no em semblen exòtics ni els orientals ni els Corbs marins, encara que per raons diferents i que no acaben de venir al cas, pel que fa als primers. Fins i tot l’adjectiu “exòtic” ha adquirit unes connotacions negatives per als ornitòlegs.

De petit no vaig veure un sol Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), ni al port de Barcelona ni enlloc més que en llibres. Potser és que no m’hi fixava, però més aviat el que devia passar és que no n’hi havia. Si consultem la Història natural dels Països Catalans, veiem que les xifres de Corbs marins grossos que calcula han quedat totalment desfasades. Fem referència a un llibre de l’any 1986; la meva infantesa queda més enllà. Des d’aleshores el creixement de la població ha estat impressionant, alarmant per a alguns. Per a mi, és bonic veure imatges com aquesta, encara que les capti una càmera mediocre.