Ja es va comentant que els Falciots i les Orenetes de tota mena han tornat a Catalunya. A Barcelona encara no n’he vist, potser perquè em va deixar ensopit per tota la setmana un peu de foto que publicava diumenge passat La Vanguardia. Segons aquest, si es tira endavant el canal Segarra-Garrigues s’extingirà de Catalunya... ¡el Pioc salvatge (Otis tarda)!
Passant a una altra qüestió, escric una mica compungit per haver censurat en Sargatal, encara que fos en broma i sense intenció d’ofendre, uns dies abans que la Caixa de Catalunya decidís prescindir dels seus serveis. De fet, és als difrectius d’aquesta entitat bancària a qui havia d’increpar, perquè carregant-se la Fundació Territori i Paisatge demostren ser tan poc imaginatius a l’hora de trobar justificacions com la patronal espanyola quan pensa en mesures per solucionar la crisi.
Tot això no treu que les meves valoracions fossin encertades. Tampoc té cap mèrit. Una mostra n’és l’article que publicava Joan de Sagarra el mateix dia d’allò del Pioc. En ell, seguint una tradició força extesa entre els intel·lectuals consistent en atribuir sexe a ciutats i a equips de futbol, Sagarra elucubrava sobre la polla del Barça. Llàstima que, a més de l’erudició, no hagi heretat de son pare la sensibilitat que aquest mostra envers els ocells. Em refereixo especialment a Els ocells amics.
Aquest opuscle estava originàriament destinat al lector infantil (jo ara no m’imagino un alumne de segon de batxillerat passant més enllà de la pàgina 5). Com era típic de l’època, Sagarra repassava els aspectes en què eren útils per als humans els ocells –especialment insectívors- de Catalunya. Són constants les valoracions maniquees del comportament d’algunes espècies, en particular dels pàrids, i quan el vaig llegir em va semblar massa imaginatiu. Jo aleshores m’iniciava en l’observació d’ocells. Ara m’he adonat que potser de vegades és massa crèdul amb la tradició popular, però només de vegades. L’obra és fruit de les seves observacions personals, està documentat i val la pena apropar-s’hi. Això sí, amb calma.
Passant a una altra qüestió, escric una mica compungit per haver censurat en Sargatal, encara que fos en broma i sense intenció d’ofendre, uns dies abans que la Caixa de Catalunya decidís prescindir dels seus serveis. De fet, és als difrectius d’aquesta entitat bancària a qui havia d’increpar, perquè carregant-se la Fundació Territori i Paisatge demostren ser tan poc imaginatius a l’hora de trobar justificacions com la patronal espanyola quan pensa en mesures per solucionar la crisi.
Tot això no treu que les meves valoracions fossin encertades. Tampoc té cap mèrit. Una mostra n’és l’article que publicava Joan de Sagarra el mateix dia d’allò del Pioc. En ell, seguint una tradició força extesa entre els intel·lectuals consistent en atribuir sexe a ciutats i a equips de futbol, Sagarra elucubrava sobre la polla del Barça. Llàstima que, a més de l’erudició, no hagi heretat de son pare la sensibilitat que aquest mostra envers els ocells. Em refereixo especialment a Els ocells amics.
Aquest opuscle estava originàriament destinat al lector infantil (jo ara no m’imagino un alumne de segon de batxillerat passant més enllà de la pàgina 5). Com era típic de l’època, Sagarra repassava els aspectes en què eren útils per als humans els ocells –especialment insectívors- de Catalunya. Són constants les valoracions maniquees del comportament d’algunes espècies, en particular dels pàrids, i quan el vaig llegir em va semblar massa imaginatiu. Jo aleshores m’iniciava en l’observació d’ocells. Ara m’he adonat que potser de vegades és massa crèdul amb la tradició popular, però només de vegades. L’obra és fruit de les seves observacions personals, està documentat i val la pena apropar-s’hi. Això sí, amb calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada