30 d’abril 2009

Poesia urbana

En un transformador del carrer Manso, algú ha escrit l’aforisme següent: Es ilegal el ave que migra? La signatura potser no és inintel·ligible, però jo només n’entenc l’H del principi. I com que la poesia està per damunt de les convencions, no hi ha signe d’interrogació a l’inici de l’enunciat. No entraré en una qüestió tan peluda com la de les ordenances municipals.
El poeta tracta un tòpic força recurrent; sense gaire esforç em vénen a la memòria els símils dels Beatles, Leonard Cohen o Nino Bravo. Ara bé, amb una primera lectura li vaig reconèixer un cert enginy. Però després de passar pel davant de la frase dia rere dia, no he pogut evitar sotmetre-la a anàlisi crítica –sóc així de prosaic-, i la meva conclusió suposo que no li agradaria gaire a l’amic H (perquè dono per descomptat que es tracta d’un home).


No l’ha ajudat gaire la propaganda aquella del linx i del bebè sobre la que ja s’ha escrit tant, però s’ha oblidat el fonamental: és una propaganda idiota i perillosa. La protecció legal d’aquest fèlid ha fet ben poc per alliberar-lo de la desprotecció en què es troba; només li falta que alguna llumenera amb mitra predisposi els feligresos en contra.
No tinc cap intenció d’atribuir els dos adjectius anteriors a l’aforisme de l’H, però sí que, poc imaginatiu com sóc, voldria dir-li, en primer lloc, que no fa tant de temps que en aquest país hem deixat enrere la Ley de alimañas, per la qual s’incentivava la cacera de certes espècies que es consideraven pernicioses. Ara, encara que no se’l persegueixi legalment i fins i tot se’l protegeixi, “l’ocell que migra” ho segueix tenint més dificil que la majoria dels humans, per més immigrants que siguin. Si escull (és una manera de dir-ho) la ruta de l’estret de Messina, és molt probable que acabi abatut a trets impunement a Malta. Si opta (és una altra manera de dir-ho) per l’estret de Gibraltar, abans d’arribar pot ser víctima de les nostres sacrosantes tradicions: la barraca catalana, el parany valencià o el verí dels “cotos” andalusos. I ningú li assegura que en el seu destí, el Sahel en molts dels casos, la sequera no l’haurà deixat sense recursos de subsistència.


Resumint: segons quina idea tinguem de lliure, l’ocell migrador ho és; ara, està ben fotut. I he deixat de banda conceptes com “expansió” i “naturalització” per no empantanar-me en un terreny massa relliscós.

En fi, ben aviat tornaré a sortir per Barcelona amb la llibreta, els binocles i la càmera.