Una d’elles és la Gavina riallera (larus ridibundus). La segona és la Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Per acabar, el Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que aquest any sembla que falta a la cita. Solia mostrar-se al carrer Tamarit-avinguda Mistral, però aquest any no l’hi he detectat. Clar que, no sé per què, potser són manies meves, aquest hivern tinc la sensació que a totes bandes es mostren més silenciosos.
Contrastant amb la discreció del Mosquiter, els bàndols d’Aratingues (Aratinga erithrogenys o mitrata? Jo aposto per les segones.) i els d’Estornells (Sturnus vulgaris) es fan notar més en aquesta època. Les Aratingues potser es fan notar menys que l’any passat (intervencions sobre l’arbrat?). I pel que fa als estornells, el dia 29 de desembre n’hi havia un bon estol a la cruïlla Rocafort-Aragó que passava de les antenes de televisió als arbres i dels arbres a les antenes de televisió.
Tot plegat m’ha fet recordar unes paraules del protagonista de Com el soldat repara el gramòfon, una novel·la de Saša Stanišić. En un paràgraf, l’èxode provocat per la guerra el fa reflexionar sobre les migracions dels ocells:
“A primera hora del vespre va haver-hi una estona que ja no passava ningú amb maletes al sostre. Un picot va passar volant, i jo em vaig posar a pensar en aquests i en els altres ocells. Els uns passen l’hivern aquí, malgrat el fred, els altres marxen buscant la calor. Es posen als cables elèctrics els uns i es miren com els altres marxen, tal com fem nosaltres amb els cotxes? Tenen un sentiment desagradable els uns quan els altres entonen cançons sobre llocs meridionals –correm-hi tots, cap al sol, a picar els nius entre cocos i menjar només mandarines? Giren els ulls en blanc i canten: vosaltres, que voleu en formació, colla de creguts!? Als altres ocells no els importa que aquests es quedin, els diuen la seva opinió xiulant: vosaltres també podeu venir, si voleu, en lloc de deixar que els becs se us congelin, i jo li pregunto a Edin: és veritat que els ocells poden girar els ulls en blanc?”
(Extret sense permís de la traducció de Jordi Jané-Lligé; no crec que em busquin les pessigolles per tan poca cosa; primer haurien d’adonar-se que aquest bloc existeix!)
Tot plegat m’ha fet recordar unes paraules del protagonista de Com el soldat repara el gramòfon, una novel·la de Saša Stanišić. En un paràgraf, l’èxode provocat per la guerra el fa reflexionar sobre les migracions dels ocells:
“A primera hora del vespre va haver-hi una estona que ja no passava ningú amb maletes al sostre. Un picot va passar volant, i jo em vaig posar a pensar en aquests i en els altres ocells. Els uns passen l’hivern aquí, malgrat el fred, els altres marxen buscant la calor. Es posen als cables elèctrics els uns i es miren com els altres marxen, tal com fem nosaltres amb els cotxes? Tenen un sentiment desagradable els uns quan els altres entonen cançons sobre llocs meridionals –correm-hi tots, cap al sol, a picar els nius entre cocos i menjar només mandarines? Giren els ulls en blanc i canten: vosaltres, que voleu en formació, colla de creguts!? Als altres ocells no els importa que aquests es quedin, els diuen la seva opinió xiulant: vosaltres també podeu venir, si voleu, en lloc de deixar que els becs se us congelin, i jo li pregunto a Edin: és veritat que els ocells poden girar els ulls en blanc?”
(Extret sense permís de la traducció de Jordi Jané-Lligé; no crec que em busquin les pessigolles per tan poca cosa; primer haurien d’adonar-se que aquest bloc existeix!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada